PDFImprimeixCorreu electrònic

En Homenatge al "Guti"

dimarts, 5 de juny de 2007 23:49

Discurs pronunciat al Saló de Sant Jordi, en motiu del lliurament de la Medalla d’Or de la Generalitat a Antoni Gutiérrez Díaz

 

Ramon Espasa i Oliver

Palau de la Generalitat

Barcelona, 10 de novembre de 2006

Publicat amb el permís de l'autor

Discurs llegit al Saló de Sant Jordi, en motiu del lliurament d Senyores i senyors,

Confio que l’emoció no trabucarà la meva exposició, doncs els he de parlar de la persona de qui —en el món de la política— més he après, amb qui, des d’una laïcitat compartida, més he combregat, i potser per això mateix amb qui més he discutit, acordat i alhora discrepat.

No puc, ni vull, presentar-los ara la densa biografia professional i política, el minuciós detall d’opcions estratègiques, fets més o menys rellevants, encerts i errors, que han marcat la seva vida. Seria ridícul pretendre dilucidar ja un veredicte historicopolític de la seva obra, en un context encara tan proper historiogràficament. El temps i els especialistes ja ho faran. Jo, en canvi, sols tractaré d’explicar com era i què pensava. Voldria poder mostrar-los quins valors movien, quines passions alenaven en el pit d’aquell jove metge que començà a militar en el PSUC l’any 1959, que fou empresonat mantes vegades a Barcelona, Burgos i Carabanchel, que convisqué els darrers instants de la vida de Julián Grimau, i que esdevingué secretari general del PSUC, diputat a Corts, conseller del Govern de la Generalitat, sota la presidència de Josep Tarradellas, diputat al Parlament de Catalunya i diputat i vicepresident del Parlament europeu.

Per començar, cal dir que Antoni Gutiérrez Díaz era un home fidel als valors, però també un formidable ideador de nous valors. Uns valors construïts sempre de baix a dalt, de la terra cap al cel de la utopia, fills d’una tossuda fidelitat i confiança en la fraternitat dels homes, en les societats lliures i obertes, que aquests podrien arribar a construir. Uns valors i uns ideals polítics que va convertir en rectors de la seva vida i del seu compromís polític.

El primer d’aquests valors fou el fet de saber conjugar dos indestriables exigències ètiques per a ell: sentir-se comunista i ser demòcrata. La història del PSUC des dels anys seixanta —l’aposta per l’eurocomunisme i la lluita en democràcia— amb totes les seves grandeses i misèries és impossible d’escriure’s sense tenir en compte la seva ubiqua presència. W. Churchill ja va dir que la guerra era massa important per deixar-la sols en mans dels militars. El darrer premi de la PAU, Wolf Lepenies també ha dit que la religió es massa important per deixar-la sols en mans dels creients. Doncs bé, Antoni Gutiérrez Díaz sempre va sostenir i practicar que la política era també massa important per deixar-la sols en mans dels partits polítics. Aquesta convicció política explica millor que cap altra, la manera i l’estil amb què dirigí el PSUC a assolir aquests cinc grans objectius: 1) practicar polítiques nacionals i de classe; 2) posar sempre per davant dels objectius del partit el valor superior de fer dels ciutadans de Catalunya un sol poble, i de Catalunya un model de convivència; 3) obrir el partit als independents, als cristians, als demòcrates antifranquistes; 4) penetrar en l’incipient teixit associatiu dels darrers anys del franquisme (associacions de barri, sindicats clandestins, col·legis professionals, Universitat; 5) compartir amb els altres partits polítics i moviments socials la necessària unitat dels demòcrates contra la dictadura. En definitiva, des de les seves conviccions comunistes, practicà sempre una política democràtica.

El segon valor a considerar és el seu catalanisme. Crec que és de justícia afirmar que la més important plataforma de masses que mai s’ha creat i consolidat en cap país europeu de règim autoritari o feixista ha estat l’Assemblea de Catalunya. I és clar, dir Assemblea de Catalunya és dir Antoni Gutiérrez Díaz. Avui ha arribat el moment de proclamar solemnement, perquè desgraciadament la seva tossuda modèstia ja no ens ho impedeix, fins a quin punt n’era l’inventor, el constant animador d’aquella «Gran Conspiració» com encertadament també s’ha denominat l’Assemblea de Catalunya. El catalanisme de la segona meitat del segle xx, el catalanisme construït des de la resistència al franquisme, el catalanisme indestriable del projecte d’integració en un sol poble de tots els ciutadans de Catalunya, no és pensable ni historiogràficament ni políticament sense tenir en compte la figura d’Antoni Gutiérrez Díaz. Emancipació nacional catalana, emancipació obrera, autogovern de Catalunya dins Espanya, eren tres cares d’un mateix ideal per a ell. Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia, el crit de l’Assemblea de Catalunya no volia deixar fora ningú; volia representar la veu d’un sol poble, que de forma unitària lluitava per les seves llibertats, pel seu autogovern. En definitiva, Antoni Gutiérrez Díaz fou un motor de la política catalanista i unitària a Catalunya, i un dels seus màxims impulsors a la resta d’Espanya. La voluntat incloent, la política de masses —avui en diríem de la societat civil— més enllà de les fronteres dels partits, era el terreny on Antoni Gutiérrez Díaz excel·lia, on se sentia com un peix dins l’aigua.

El tercer valor a retenir és l’unitarisme o la política de consens. Lluny d’imposar la ideologia del seu partit o les seves conviccions personals, quan actuava com a home de govern, sempre va estar disposat a buscar el consens, l’acord per mínim que fos, la unitat si era possible. Unitarisme doblat de catalanisme ja provat en l’Assemblea de Catalunya, ara el tornaria a exercir amb mestratge com a diputat pel PSUC en la primera Legislatura al Congrés del Diputats i com a conseller del Govern de la Generalitat presidit per Josep Tarradellas. Tot i disposar de poques competències aquell govern d’unitat —on Antoni Gutiérrez Díaz, Joan Raventós, Jordi Pujol i Carles Sentís contrapesaven delicadament la imposant i invasiva personalitat de Tarradellas— ha estat políticament més important del que la recent historiografia i anàlisi política tendeixen a valorar.

La mateixa elaboració de la Constitució tenia de fet un full de ruta clarament prefigurat, donada la realitat de la Generalitat restablerta. En bona part i per això mateix, els constituents van trobar la millor solució de la qual fins ara s’ha dotat Espanya per reconèixer la diversitat i identitat dels seus pobles, l’autonomia política. En aquest sentit, mantenir el consens, infondre credibilitat, generar confiança en la societat catalana i espanyola eren tasques, no per genèriques menys importants en aquells moments. Tasques, que el Govern català complia a la perfecció. El famós esperit de la transició es vivia també i es cuinava cada setmana en els consells executius d’aquell singular Govern Tarradellas.

Així mateix, sense les complicitats unitàries d’aquell govern, obligades per a tots, però especialment buscades per Antoni Gutiérrez Díaz, quin Estatut s’hagués aconseguit? De fet, l’únic Estatut que pràcticament ha tornat, tal com va sortir de Catalunya, el de 1979, sols ha estat possible des del treball compartit, el consens i la cessió mútua, és a dir des de la voluntat unitària. I en aquesta voluntat, en aquesta dèria —quasi podríem dir— Antoni Gutiérrez Díaz mai va ser el darrer, ans ben al contrari.

La integració dels tres valors fins ara esmentats em porta de manera natural a subratllar el seu profund europeisme. Europeista des de sempre, com tots els demòcrates i totes les esquerres catalanes, enriquí i amplià la seva passió per la Unió Europea, en tant que eurodiputat d’Iniciativa per Catalunya Verds, vicepresident del Parlament europeu i membre infatigablement actiu per la reunificació d’un pol de l’esquerra unitària i verda. Aquí de nou, el seu inesgotable entusiasme el convertí en punt de referència, quan no d’impuls de tota mena de propostes transversals i de vocació unitària. Propostes que perseguien impulsar un federalisme europeu capaç de convertir la Unió Europea en un autèntic actor polític internacional. Antoni Gutiérrez Díaz veia en la Unió Europea un model de progrés social, d’aprofundiment democràtic de tots els seus pobles. Creia que era un deure ètic i polític de tots els europeistes, contribuir per tal que el model social europeu es convertís, no ja en un oasi esporuguit i tancat, davant un món cada cop més petit i perillós, sinó en un model polític a explicar i exportar a la resta del món. Aquest era el sentit últim del seu europeisme: la continuïtat del combat democràtic i social a escala mundial.

Recordem ara la seva presència, vegem quina era la seva petjada.

Entusiasta constructor d’idees, utopies i somnis, era encantador fins al límit de la seducció. Infatigable treballador, optimista, feliç amb el que feia, era feliç buscant la felicitat dels altres. El seu frenètic activisme, la seva determinació d’anar sempre més enllà dels partits, el convertiren en el gran conspirador de la clandestinitat de l’antifranquisme. Des de l’Assemblea d’Intel·lectuals, l’Assemblea de Catalunya, les associacions de veïns, els col·legis professionals, les fabriques i llocs de treball, la Coordinadora de Forces Polítiques, tot el que es movia en el combat antifranquista, tenia de ben segur l’al·lè i l’entusiasta col·laboració de l’Antoni Gutiérrez Díaz. Aquesta manera d’actuar i de ser, generosa, oberta i unitària, li reportà conegudes incomprensions i greus problemes dins el seu partit, fets que avui ja no volem ni recordar. En canvi, per sobre d’aquests entrebancs, la seva petjada quedarà per sempre lligada als moments més brillants del PSUC. I crec que no exagero si els dic que aquest període de la història del PSUC és un dels millors patrimonis de la cultura democràtica del nostre poble. Un patrimoni teixit de generositat, utopia i bona voluntat de milers i milers de militants i persones anònimes. Alegre en la vida, tenaç en el treball, creador en la política, podem dir d’ell amb orgull que va restar sempre fidel als seus ideals de joventut. Si els francesos designen alguns dels seus fills més il·lustres com «maîtres à penser», crec que no exagero si els proposo en català, el títol «de mestre de la política» per al nostre estimat Antoni. Diré més encara, si Josep Pla continués escrivint els seus homenots, de ben segur que Antoni Gutíerrez Díaz, així com també els seus amics Joan Raventós i Jordi Pujol, figurarien entre els homenots de la política catalana de la segona meitat del segle xx.

Encisador i proper a les persones, insuperable en l’optimisme, afable i engrescador, tot era o tot tenia un punt de màgia quan passava per les seves mans. Capaç tant d’organitzar autocars per visitar la seu del Parlament europeu a Estrasburg i viatjar-hi cada vegada amb els seus convidats, com d’impulsar discretament lectures de poemes a la Presó Model de Barcelona. En la proximitat era imbatible i es feia estimar, segurament era així perquè el seu compromís polític i la manera d’exercir-lo traspuava una autèntica fidelitat en els homes.

Perquè Antoni Gutiérrez Díaz creia. Creia en la natura i en els homes. Creia en uns valors humans configurats entre tots, construïts de baix a dalt i per aquest raó era un entusiasta de la felicitat humana, un convençut de la possibilitat de realitzar el cel aquí a la terra. I per a ell, aquest cel era el mai acabat camí del progrés social, en igualtat, en llibertat, i en autonomia tant de les persones com dels pobles.


Sols els poetes saben condensar en poques paraules, imatges que ens commouen per la seva bellesa. Per això, he buscat en el títol i en l’esperit d’una obra del gran dramaturg espanyol Antonio Buero Vallejo, el millor resum per les meves paraules. El títol d’aquesta obra es Un soñador para un pueblo.

Sí, senyores i senyors, hem tingut entre nosaltres un lúcid somniador per a un poble. Un somniador que, dissortadament, ens ha deixat bruscament. Senyores i senyors, vull que sàpiguen també, que Antoni Gutiérrez Díaz ha tingut una mort dolça i una mort digna, com digna va ser la seva vida. Digna com ell volia i com la seva esposa, la Dra. Elena Pérez i els seus fills la hi van saber preservar.

Deixem però d’instal·lar-nos en el passat, i tornem al present. De fet, sempre estem en un present durador, perquè el passat ja no hi és, i el futur encara no ha arribat. I en aquest durador present, el nostre lúcid somniador ens animaria, com feia sempre, a continuar el seu treball. Estic segur que la grandesa i la força del seu exemple el faran sempre present entre nosaltres.